miércoles, septiembre 20, 2006
| Del pas del temps "Fins aleshores havia avançat per l'edat despreocupada de la primera joventut, un camí que quan ets infant sembla inacabable, els anys hi transcorren lents i amb un pas suau de manera que ningú no nota com fugen. Hi camines plàcidament, observant amb curiositat el teu voltant, no cal pas que t'afanyis, ningú no t'empeny per darrere i no t'espera ningú, fins els companys van fent sense maldecaps i s'aturen sosviny a fer tabola. Des de les cases, davant de les portes, la gent gran saluda afable i assenyala l'horitzó amb somriures de complicitat; així el cor comença a bategar per anhels heroics i tendres, assaboreixes la vigília de les coses meravelloses que esperes més endavant. Encara no es veuen pas, no, però és segur, absolutament segur, que un dia les aconseguirem. Falta gaire, encara? No, nom,es cal travessar aquell riu d'allà baix, al fons, i passar a l'altre banda d'aquells turons verds. I si ja hi fóssim? Que no són potser aquests arbres, aquestes prades i aquesta casa blanca allò que cercàvem? Per un moment et fa l'efecte que sí i voldries aturar-t'hi. després sents a dir que el bo i millor és més endavant i reprens sense deler la ruta. Així continues fent camí, esperant confiadament, les jornades són llargues i tranquil·les, el sol resplendeix ben alt al cel i semba que no tingui mai ganes de pondre's. Però hi ha un moment que, quasi per instint, et gires enrere i veus que a l'esquena ens han barrat una reixa que clou la via de retorn. Aleshores sentes que hi ha alguna cosa que ha canviat, el sol ja no sembla pas immòbil sinó que es desplaça ràpidament. Déu meu!, no hem tingut temps ni de fitar-lo que ja es precipita cap a la ratlla de l'horitzó, ens adonem que els núvols ja no estan estancats als golfs blaus del cel, sinó que fugen entortolligant-se ñ¡un amb l'altre de tan adelerats que van; t'adones que el temps passa i que el camí algun dia bé s'haurà d'acabar. Tot d'un plegat tanquen darrere nostre una reixa pesant, la tanqun amb pany i forrellat, d'una revolada, i no som a temps de tornar enrere. Però en Giovanni Drogo en aquell moment ho ignorava, dormia i somreia en el somni com ho fab els infants. En passaran de dies abns en Drogo no comprengui què ha succeït ... Aleshores serà com si despertés. Mirarà el seu voltant incrèdul, després sentirà un trepig de passes a l'esquena que l'encalcen i veurà gent, desvetllada abans que ell, que corre adelerada i li passa al davant per arribar amb avantatge. Sentirà el baec del temps que mesura àvidament la vida. A les finestres ja no s'hi abocaran cares somrients sinó rostres indiferents i immòbils. I si els demana quant de camí hi ha per fer ellls sí que assenyalaran l'hritzó però sense cap rastre d'afabilitat ni d'alegria. Mentrestant, els companys es perden de vista, un resta enrere esgotat, un altre ha fugit endavant i ara és només un punt minúscil a l'horitzó. Darrere aquell riu -dirà la gent-, deu quilòmetres més i hi arribaràs. I en canvi no s'acaba mai, els dies es fan cada vegada més curts, els companys de viatge més poc freqüents i a les finestres hi ha només pal·lides i apàtiques figures que mouen el cap. Fins que en Drogo restarà completament sol i l'horitzó hi haurà la ratlla d'un mar grandiós, immòbil i de color de plom. Ara ja estarà cansat, les cases dels costats del camí tindran gairebé totes les finestres tancades i les poques persones visibles respondran amb un gest desolat: el millor era allà al darrere, molt enrere i ell hi haurà passat pel davant sense adonar-se'n. Sí, ara ja és massa tard per tornar, al seu darrer creix l'aldarull de la multitud que el segueix, empresa per la mateixa il·lusió però invisible encara en el blanc camí desert." Conclusió: Això ho he escrit jo, a l'ordinador. Doneu les gràcies d'aquestes paraules a Dino Buzzati (El desert dels tàrtars), encara que serà difícil donar-les, doncs des del 1972 que es troba a l'horitzó. |
lunes, septiembre 11, 2006
| Del Setembre dels vençuts Si anar al gimnàs m'ha servit per alguna cosa a la vida, és per a descobrir que el Setembre és un mes de transició que separa les vacances de la rutina. Des d'aquí faig la proposta de anomenar aquest mes com el mes dels ateus, ja que al gimnas no "hay ni Dios"* (*:traducció del castellà de la frase "no hi ha ni una ànima"). Aquesta transició no és moderna ni molts menys, hi han fets històrics relevants tan a Catalunya com als EUA o a Xile. Curiosament, tots els canvis es produeixen el dia 11. Alguna cosa deuen tenir les bessones... Ja que de Xile se poca cosa no en parlaré, però si que ho faré de Catalunya i dels EUA. Aquests 2 països, a part de ser la nineta dels ulls d'en Sala-i-Martin, tenen cert paral·lelisme, doncs van resultar els perdedors, malgrat que durant la cel·lebració de l'acte es vulgui fer creure que són vencedors. Igualment es fan actes institucionals amb moltes flors, on les màximes autoritats fan cara de pòquer com si en aquell succés haguessin perdut algun familiar. D'aquesta fòrmula de donar l'aparença de que hi han coses són diferents a les que van esdevindre, s'ha arribat a generar el mite de Rafael de Casanovas. El moianès deixà a l'estacada l'exèrcit que defensà Barcelona i la candidatura dels Àustries, convertint-se al poc temps en advocat de Felip V. La nostàlgia històrica el converteix en heroi de la resistència, oblidant l'exèrcit que defensà la ciutat, encapçalat pels generals Villarroel i Moragas (el cap del qual restà 12 anys dins d'una gàbia a la vista del públic, demostrant que els Borbons no són tan "campetxanos" com aparenten). Com sabeu la denominació d'heroi a Casanova, vindria ser com si el Camp Nou del futur es digués Luis Figo. De vençuts que volen canviar l'història també n'hi han ara, i curiosament també actuen al Setembre. Busquin i trobin a les Universitats. Així doncs, faig meu el moviment casanovià, com tots aquells universitaris que hem reescrit l'història, evitant la mateixa sort que el Juny. He aprovat Micro. CONCLUSIÓ: "En tota guerra hi han dues històries. Qui guanya és qui escriu la seva història, que és qui fa història" (Pere Brunsó) CONCLUSIÓ II: "Els dolents sempre guanyen" (Sandro Rosell) |
