lunes, julio 31, 2006
De bacons i de poltrones
Es diu que el poder canvia a les persones, però més que fer-les canviar, les engreixa. Sinó vegin els exemples: Ernest Benach era un diputat famolenc d'ERC quan aquesta restava a l'oposició. Arriben les eleccions i aquell grup polític semi-marginal esdevé un partit important per a garantir la governabilitat . En aquest impàs s'arriba a l'acord que el President del Parlament de Catalunya sigui el republicà Benach, qui en pocs mesos es convertirà en el Maradona català.
L'altre exemple és el del president dimisionari del FCB: Joan Laporta. Arribà a la presidència del club poc abans dels 40 amb el Barça convertit en un circ, i no precisament el Cirque du Soleil sinó més aviat, el circ de la família Aragón. En menys d'un any i gràcies, en bona part, als fitxatges sudamericans realitzats per Sandro Rosell, es passa d'una situació de profunda decadència a una de perpètua eufòria. Aquesta situació m'ha permès composar aquesta oda:
A mesura que el Barça guanyava més,
en Jan guanyava pes.
Feia nous amics com el responsable del desgavell ,
però en perdia d'altres com en Sandro Rosell.
A mesura que s'engreixava,
li feia mandra fer dissabte,
per això les catifes no aixecava,
tot i prometre-ho en un acte.
Els pantalons ja no li cordaven,
per això al Prat els calçotets li miraven.
Com que quilos no volia perdre'n cap,
no confessava que el seu cunyat tenia el règim dins el pap.
Com que el cul cada cop més li ocupava,
amb les entrades de Paris es quedava.
Ja que ens considerem solidàris,
això ens diuen a tots els diaris,
ens rebutgen a la Xina i no ens amoina,
doncs, preferim donar almoïna.
Degut al nostre tamany,
ja no cabem ni als orinals,
les eleccions seran enguany,
això dicten els tribunals.
Conclusió: Aquests són els esdeveniments més obscurs del projecte Laporta, un projecte que està sent molt positiu. Des d'aquí, vull agraïr a Laporta la tasca feta pel Barça. Igualment l'encoratjo a que millori aquests esdeveniments per a fer un Barça millor. Pels hipotètics rivals que tingui a les eleccions: el Barça no pot tornar enrere, així que qui es presenti haurà de ser molt bo. L'era Laporta ha tingut aspectes que ens han fet progressar, i molt, però ara no els anomeraré perquè seria propagandístic.
Conclusió II: "El zoci sempre té raó" (J.L. Núñez)
Jo no sóc soci.
miércoles, julio 19, 2006
De Convencions, de casaments i de banquets:
Dissabte passat vaig anar a bodes. Curiosament aquell mateix dia en tenia dues, quan feia més de 5 anys que no en tenia cap. Per educació anàrem (em refereixo al gruix de la família) a la que primer ens convidà, ja que ambdues éremn bodes de familiars.
A mi em feia particularment il·lusio perquè era un enllaç Franco-Català; sempre m'han resultat graciosos els gavatxos, ademés de tindre una particularitat: França no feia una setmana que havia perdut la final del Mundial. Gràces a que en Zinedine Zidane , un dels millors jugadors que he vist mai, va perdre el cap.
Deixant de banda l""algerí terrorista" (que diuen que digué l'italià Materazzi en la jugada de l'agressió) , cal dir que els convidats no repongueren a les convencions pròpies de la seva nacionalitat: Els francesos no cremaren cotxes, no van fer vagues, no van haver-hi conflictes racials als suburbis (sobretot perquè les més diferents éren dues noies orientals), ni tampoc cantaren "la Marsellesa".
Del bàndol català tinc constància de que no escatimaren diners en els regals als núis, ni en les ofrenes a missa, no s'emportaren les engrunes del sopar per a fer canelons, ni reivindicaren la Catalunya Nord malgrat hi havia un capellà independentista.
Com poden comprovar no va ser unaboda convencional, per tant, com diu el tòpic l'amor no entèn de convencions (i l'amor entèn de tòpics?....) . Així i tot, vaig veure moltes franceses am pamela.
domingo, julio 09, 2006
De l'últim 7-J
Fa un any aterrava a l'aeroport de Gatwick (London) amb l'intenció de passar uns dies al Regne Unit, amb el propòsit d'aprendre anglès. Però tot no va anar com era previsible . Venia amb mi el molt honorable sr. Jaume Rigo .
Quan vem sortir de l'avió vem veure que la situació no era gaire habitual al nostre país, no ens posaren traves per passar la frontera. Val a dir que si que pesava una tensa atmosfera que oprimia l'ambient; la típica flema anglesa, vaig pensar erròniament: la gent estava desconcertada, hi avia guardies donant ordres per tot arreu.
Mentrestant, el món semblava que no girava pels protagonistes de l'història ( els Jaume R), al nostre rotllo, vàrem anant avançant fins arribar a l'estació de l'aeroport. Aquesta estava deserta, vàrem pensar que devia ser festa degut a que el dia abans havien seleccionat Londres com a seu olímpica pel 2012 (Adiós Madrid).
Tot i això, vem colpejar la porta de vidre amb l'intenció de reclamar alguna cosa, quan de sobte un "bobby" aparegué amb una imponent ametralladora i pregunta si ens passava res. Al veure l'arma (qui sap si era una Kalashnikov) vaig empalidir, pràcticament tartamudejant vaig dir que érem "two Spanish tourists" i que volíem anar en tren a Londres, ell amablement respongué "No trains today" i ens explicà el que havia succeït: hi havien hagut uns atacs terroristes al metro de Londres.
La sang s'ens gelà. Decidirem obrir els mòbils, teníem multitud de trucades perdudes. Compreníem el pànic dels familiars, nosaltres tambés estàvem més que acollonits, érem a l'epicentre del pànic. El meu cervell era monopolitzat per l'imatge de Bin Laden amb somriure triomfador (finalment vaig descartar la imatge del Carod rialler, vista l'experiència del 11-M).
Desconcertats trucarem a les nostres famílies, com ells creien, encara érem vius. Segons informaren havien trucat a l'aeroport per què ens cridèssin per famílies (el nostre nivell de desconcert impedia escoltar-ho). En aquells moments em vaig sentir estimat, i per conseqüent, important.
Enmig del regne de l'ensopiment, decidirem pujar-nos al primer bus que anava a Londres.
El bus ens abandonà (mai millor dit) a Whitechapel (encara no sabíem que era el barri on jack el Destripador havia perpetrat els crims). Allí estiguerem al voltant de dues hores donant voltes concèntriques sobre la zona, preguntant als policies com arribar a l'hotel (estaven tots els carrers tallats) i anant d'un lloc a l'altre sense acabar d'anar enlloc. Finalment, un "bobby" , després de saber que érem españols i de comentar-nos que ell coneixia la costa de Ma 'alágaens digué que el més segur per a nosaltres era agafar un taxi que ens portés a l'hotel, que estava a l'altre punta de la ciutat. Finalament, abandonarem el que avui és un barri paquistanès -barrio paki, per en Rigo- , l'únic lloc del món on hi han fruites que semblen ousde diplodocus.
Malgrat aquestes tristos esdeveniments, guardo un bon record de l'estada a Londres, així com del Regne Unit en general.
Fa un any aterrava a l'aeroport de Gatwick (London) amb l'intenció de passar uns dies al Regne Unit, amb el propòsit d'aprendre anglès. Però tot no va anar com era previsible . Venia amb mi el molt honorable sr. Jaume Rigo .
Quan vem sortir de l'avió vem veure que la situació no era gaire habitual al nostre país, no ens posaren traves per passar la frontera. Val a dir que si que pesava una tensa atmosfera que oprimia l'ambient; la típica flema anglesa, vaig pensar erròniament: la gent estava desconcertada, hi avia guardies donant ordres per tot arreu.
Mentrestant, el món semblava que no girava pels protagonistes de l'història ( els Jaume R), al nostre rotllo, vàrem anant avançant fins arribar a l'estació de l'aeroport. Aquesta estava deserta, vàrem pensar que devia ser festa degut a que el dia abans havien seleccionat Londres com a seu olímpica pel 2012 (Adiós Madrid).
Tot i això, vem colpejar la porta de vidre amb l'intenció de reclamar alguna cosa, quan de sobte un "bobby" aparegué amb una imponent ametralladora i pregunta si ens passava res. Al veure l'arma (qui sap si era una Kalashnikov) vaig empalidir, pràcticament tartamudejant vaig dir que érem "two Spanish tourists" i que volíem anar en tren a Londres, ell amablement respongué "No trains today" i ens explicà el que havia succeït: hi havien hagut uns atacs terroristes al metro de Londres.
La sang s'ens gelà. Decidirem obrir els mòbils, teníem multitud de trucades perdudes. Compreníem el pànic dels familiars, nosaltres tambés estàvem més que acollonits, érem a l'epicentre del pànic. El meu cervell era monopolitzat per l'imatge de Bin Laden amb somriure triomfador (finalment vaig descartar la imatge del Carod rialler, vista l'experiència del 11-M).
Desconcertats trucarem a les nostres famílies, com ells creien, encara érem vius. Segons informaren havien trucat a l'aeroport per què ens cridèssin per famílies (el nostre nivell de desconcert impedia escoltar-ho). En aquells moments em vaig sentir estimat, i per conseqüent, important.
Enmig del regne de l'ensopiment, decidirem pujar-nos al primer bus que anava a Londres.
El bus ens abandonà (mai millor dit) a Whitechapel (encara no sabíem que era el barri on jack el Destripador havia perpetrat els crims). Allí estiguerem al voltant de dues hores donant voltes concèntriques sobre la zona, preguntant als policies com arribar a l'hotel (estaven tots els carrers tallats) i anant d'un lloc a l'altre sense acabar d'anar enlloc. Finalment, un "bobby" , després de saber que érem españols i de comentar-nos que ell coneixia la costa de Ma 'alágaens digué que el més segur per a nosaltres era agafar un taxi que ens portés a l'hotel, que estava a l'altre punta de la ciutat. Finalament, abandonarem el que avui és un barri paquistanès -barrio paki, per en Rigo- , l'únic lloc del món on hi han fruites que semblen ousde diplodocus.
Malgrat aquestes tristos esdeveniments, guardo un bon record de l'estada a Londres, així com del Regne Unit en general.
