miércoles, septiembre 20, 2006
| Del pas del temps "Fins aleshores havia avançat per l'edat despreocupada de la primera joventut, un camí que quan ets infant sembla inacabable, els anys hi transcorren lents i amb un pas suau de manera que ningú no nota com fugen. Hi camines plàcidament, observant amb curiositat el teu voltant, no cal pas que t'afanyis, ningú no t'empeny per darrere i no t'espera ningú, fins els companys van fent sense maldecaps i s'aturen sosviny a fer tabola. Des de les cases, davant de les portes, la gent gran saluda afable i assenyala l'horitzó amb somriures de complicitat; així el cor comença a bategar per anhels heroics i tendres, assaboreixes la vigília de les coses meravelloses que esperes més endavant. Encara no es veuen pas, no, però és segur, absolutament segur, que un dia les aconseguirem. Falta gaire, encara? No, nom,es cal travessar aquell riu d'allà baix, al fons, i passar a l'altre banda d'aquells turons verds. I si ja hi fóssim? Que no són potser aquests arbres, aquestes prades i aquesta casa blanca allò que cercàvem? Per un moment et fa l'efecte que sí i voldries aturar-t'hi. després sents a dir que el bo i millor és més endavant i reprens sense deler la ruta. Així continues fent camí, esperant confiadament, les jornades són llargues i tranquil·les, el sol resplendeix ben alt al cel i semba que no tingui mai ganes de pondre's. Però hi ha un moment que, quasi per instint, et gires enrere i veus que a l'esquena ens han barrat una reixa que clou la via de retorn. Aleshores sentes que hi ha alguna cosa que ha canviat, el sol ja no sembla pas immòbil sinó que es desplaça ràpidament. Déu meu!, no hem tingut temps ni de fitar-lo que ja es precipita cap a la ratlla de l'horitzó, ens adonem que els núvols ja no estan estancats als golfs blaus del cel, sinó que fugen entortolligant-se ñ¡un amb l'altre de tan adelerats que van; t'adones que el temps passa i que el camí algun dia bé s'haurà d'acabar. Tot d'un plegat tanquen darrere nostre una reixa pesant, la tanqun amb pany i forrellat, d'una revolada, i no som a temps de tornar enrere. Però en Giovanni Drogo en aquell moment ho ignorava, dormia i somreia en el somni com ho fab els infants. En passaran de dies abns en Drogo no comprengui què ha succeït ... Aleshores serà com si despertés. Mirarà el seu voltant incrèdul, després sentirà un trepig de passes a l'esquena que l'encalcen i veurà gent, desvetllada abans que ell, que corre adelerada i li passa al davant per arribar amb avantatge. Sentirà el baec del temps que mesura àvidament la vida. A les finestres ja no s'hi abocaran cares somrients sinó rostres indiferents i immòbils. I si els demana quant de camí hi ha per fer ellls sí que assenyalaran l'hritzó però sense cap rastre d'afabilitat ni d'alegria. Mentrestant, els companys es perden de vista, un resta enrere esgotat, un altre ha fugit endavant i ara és només un punt minúscil a l'horitzó. Darrere aquell riu -dirà la gent-, deu quilòmetres més i hi arribaràs. I en canvi no s'acaba mai, els dies es fan cada vegada més curts, els companys de viatge més poc freqüents i a les finestres hi ha només pal·lides i apàtiques figures que mouen el cap. Fins que en Drogo restarà completament sol i l'horitzó hi haurà la ratlla d'un mar grandiós, immòbil i de color de plom. Ara ja estarà cansat, les cases dels costats del camí tindran gairebé totes les finestres tancades i les poques persones visibles respondran amb un gest desolat: el millor era allà al darrere, molt enrere i ell hi haurà passat pel davant sense adonar-se'n. Sí, ara ja és massa tard per tornar, al seu darrer creix l'aldarull de la multitud que el segueix, empresa per la mateixa il·lusió però invisible encara en el blanc camí desert." Conclusió: Això ho he escrit jo, a l'ordinador. Doneu les gràcies d'aquestes paraules a Dino Buzzati (El desert dels tàrtars), encara que serà difícil donar-les, doncs des del 1972 que es troba a l'horitzó. |
lunes, septiembre 11, 2006
| Del Setembre dels vençuts Si anar al gimnàs m'ha servit per alguna cosa a la vida, és per a descobrir que el Setembre és un mes de transició que separa les vacances de la rutina. Des d'aquí faig la proposta de anomenar aquest mes com el mes dels ateus, ja que al gimnas no "hay ni Dios"* (*:traducció del castellà de la frase "no hi ha ni una ànima"). Aquesta transició no és moderna ni molts menys, hi han fets històrics relevants tan a Catalunya com als EUA o a Xile. Curiosament, tots els canvis es produeixen el dia 11. Alguna cosa deuen tenir les bessones... Ja que de Xile se poca cosa no en parlaré, però si que ho faré de Catalunya i dels EUA. Aquests 2 països, a part de ser la nineta dels ulls d'en Sala-i-Martin, tenen cert paral·lelisme, doncs van resultar els perdedors, malgrat que durant la cel·lebració de l'acte es vulgui fer creure que són vencedors. Igualment es fan actes institucionals amb moltes flors, on les màximes autoritats fan cara de pòquer com si en aquell succés haguessin perdut algun familiar. D'aquesta fòrmula de donar l'aparença de que hi han coses són diferents a les que van esdevindre, s'ha arribat a generar el mite de Rafael de Casanovas. El moianès deixà a l'estacada l'exèrcit que defensà Barcelona i la candidatura dels Àustries, convertint-se al poc temps en advocat de Felip V. La nostàlgia històrica el converteix en heroi de la resistència, oblidant l'exèrcit que defensà la ciutat, encapçalat pels generals Villarroel i Moragas (el cap del qual restà 12 anys dins d'una gàbia a la vista del públic, demostrant que els Borbons no són tan "campetxanos" com aparenten). Com sabeu la denominació d'heroi a Casanova, vindria ser com si el Camp Nou del futur es digués Luis Figo. De vençuts que volen canviar l'història també n'hi han ara, i curiosament també actuen al Setembre. Busquin i trobin a les Universitats. Així doncs, faig meu el moviment casanovià, com tots aquells universitaris que hem reescrit l'història, evitant la mateixa sort que el Juny. He aprovat Micro. CONCLUSIÓ: "En tota guerra hi han dues històries. Qui guanya és qui escriu la seva història, que és qui fa història" (Pere Brunsó) CONCLUSIÓ II: "Els dolents sempre guanyen" (Sandro Rosell) |
martes, agosto 29, 2006
De les (evasives) vacances
Degut al dia en que estem no parlaré dels títols que ha guanyat el Reial Madrid, perquè no ha guanyat ni el Carranza, sinó de l'anomenat període de vacances el que malauradament cada segon que passa l'apropa més al seu inexorable destí: Les NO vacances.
Es completament necessari fer vacances pel treballador (incloc en aquest espai a l'estudiant, malgrat la redundància, que estudiï) resignat a abstindres dels plaers mundans. Si les antigues reivindicacions obreres van servir per quelcom és perquè s'institucionalitzés un temps per a poder gaudir d'allò inhabitual( Com diria el cèlebre Batllevell del Papiol: "Jo faig vida de burgès: menjar, beure i no fer res).
Aquest temps permet evadir-se del quotidià. Heus aquí el nucli dur del pensament pre-post-vacacional (ja sé que és un barbarisme!): L'EVASIÓ. Concepte definit pel diccionari com: 1.Eludir, defugir
2.Escapar-se d'algun lloc, generalment de la presó
3. Allunyar-se d'una situació desagradable.
Durant aquest recés tothom ha pogut evadir-se, i sinó comprove-m'ho: A Galícia una colla de gent (i no era gent jove) s'evadia tot cremant boscos. Aquest estiu un 2% del territori galaic ha estat governada per una franquícia de "Calderes d'en Pere Butero, S.A.".
A casa nostra, la gent d'Ibèria evadia responsabilitats tot evitant l'evasió dels qui s'havien d'evadir (turistes).
A l'arxipèlag dels plàtans, també evadien la pobresa tot viatjant en pastera. Al contrari dels anteriors immigrants que gaudeixen de panells indicadors en lletres aràbigues, com canta la cançó del Serrat, per anar d'Algeciras a Istanbul i viceversa.
El Barça s'evadia de jugar a futbol a Mónaco davant els amargs plors del de nou President, al seu cantó el Príncep Alberto s'evadia treient-se burilles.
Finalment el menda també s'ha evadit a caball del Papiol, Barcelona, Mallorca, El Gimnàs, Madrid, Sant Joan de Mediona, la Cerdanya i la lluna de València.
Conclusió I: He donat tantes voltes degut al propòsit d'evadir l'estudi de Micro II.
Conclusió II: "Houston, Houston! tenemos un problema!" (un astronauta)
martes, agosto 01, 2006
De fa 20 anys que tenia 20 anys
Sóm al 2 d'agost de 2026. han passat 20 anys des que vaig començar a escriure aquest blog i...quantes voltes dòna la vida!
Durant aquest temps m'he llicenciat, he anat a la mili, he fet les imitacions de Joan Boada i David Madí a Polònia, he fet d'extra en més films d'Almodòvar, he après a xiular.... Finalment, amb l'autodenominat "petit comitè" ,fundarem una auditoria, gestoria, assessoria...en definitiva, un buffet d'advocats, anomenat DuRCFau* per a posar en pràctica els coneixements adquirits a la facultat. Repasem les seves biografies:
Laura Cachón: Fou directora general d'Intermón-Oxfam (2012 -2020). Al mateix temps aprovava les oposicions a jutgessa, fiscal i professora titular d'universitat. Tenia ja 3 treballs per a tota la vida.
Isaura Duran: Coneguda per ser la màxima accionista d'Abertis. És la Gerent del buffet desde la seva fundació. A partir del 14-M d'aquest any desenvolupa un nou càrrec institucional d'àmbit estatal.
Albert Fauria: S'inicia al món laboral de la mà de La Caixa, on durant molts anys compaginà aquesta tasca amb la de diputat de l'extint Parlament de Catalunya.
Recordem pel lector incult que la sorprenent victòria de Josep-Lluís Carod-Rovira el 1-N de 2006 comportà un gran període d'inestabilitat al país, cosa que tingué com a conseqüència la IV Guerra Carlina. El seu desenllaç suposà que 12 anys més tard Aleix Vidal-Quadras s'imposés amb majoria absoluta. Aquest complí el seu programa de govern, que incloïa la desaparició de la Generalitat, la dissolució del Parlament, l'adopció de l'Esperanto com a llengua oficial i la desmembració de Catalunya.(Les províncies de Barcelona i Tarragona passaven a formar una vegueria dins el terme provincial de Castelló de la Plana, Girona s'annexionà al Museu Toulose-Lautrec, la província de Lleida es converteix en colònia marroquí. Per últim, es constitueix el Regne Soviet Independent de la República Baronial de la Vila del Papiol).
Un cop el parlament diluït , Albert passa a representar la ciutat autònoma de Ceuta a l'última etapa del Govern ZP. Durant el govvern Aquirre anirà realitzant diferents càrrecs a l'oposició. 2 anys abans de les eleccions es converteix en el cap de l'oposició. Concorre a les eleccions el passat 14-M; arrebatant la presidència al dofí de l'Esperanza, el sr.Manuel Fraga Iribarne. Desde llavors és el primer president d'España nat a Sant Hilari Sacalm.
Dins el Consell de Ministres destaquen altres "ex-catalans" com: Laia Gomis (Vicepresidenta Primera i dona de confiança del Presi), Xavier Sala-i-Martín (Ministre d'Economia, Indústria, Turisme, Esports, Moda i Complements) i Ferran Adrià (Ministre de Gastronomia).
Notícies Breus:
L'AVE ensorra la Sagrada Família. Es preveu que l'AVE arribi a França a finals de l'any que ve, el 2027.
La presentadora Alba Regueiro accepta l'oferta d'Antena-3 per a substituïr a Matías Prats.
MªJosé Amat nominada a l'Oscar pel film seu últim film, on interpretava a la germana bessona de Jennifer Aniston.
José Mª Palma nou conseller delegat del conglomerat financer BSCHBVASabadellAtlánticoUrquijoCaixadeTerrassa.
Llum verda a la fusió de la cadena de restauració Campmajó S.A. amb la cadena d'estètica Porras Sister's Inc.
La cabdill d'Andorra, Meritxell Alarcón, rep en audiència privada al guanyador del festival d'Eurovisió, el nacionalitzat andorrà Xavier Calzada.
El tàndem Rosell-Fernández dirigirà la selecció espanyola de fútbol. Pepelu serà el nou entrenador de porters.
Carmen Martínez-Bordiu es casa amb René Mateos.
Josefa Criado acaba Dret.
Fumata Blanca: El Cardenal de Pamplona Pietro serà el nou papa José Antonio I.
Conclusió: Tot està per fer i res és impossible (Miquel Martí i Pol)
Conclusió II: Moltes Felicitats Albert en el dia del teu 20è aniversari (o en el 40è ?)
lunes, julio 31, 2006
De bacons i de poltrones
Es diu que el poder canvia a les persones, però més que fer-les canviar, les engreixa. Sinó vegin els exemples: Ernest Benach era un diputat famolenc d'ERC quan aquesta restava a l'oposició. Arriben les eleccions i aquell grup polític semi-marginal esdevé un partit important per a garantir la governabilitat . En aquest impàs s'arriba a l'acord que el President del Parlament de Catalunya sigui el republicà Benach, qui en pocs mesos es convertirà en el Maradona català.
L'altre exemple és el del president dimisionari del FCB: Joan Laporta. Arribà a la presidència del club poc abans dels 40 amb el Barça convertit en un circ, i no precisament el Cirque du Soleil sinó més aviat, el circ de la família Aragón. En menys d'un any i gràcies, en bona part, als fitxatges sudamericans realitzats per Sandro Rosell, es passa d'una situació de profunda decadència a una de perpètua eufòria. Aquesta situació m'ha permès composar aquesta oda:
A mesura que el Barça guanyava més,
en Jan guanyava pes.
Feia nous amics com el responsable del desgavell ,
però en perdia d'altres com en Sandro Rosell.
A mesura que s'engreixava,
li feia mandra fer dissabte,
per això les catifes no aixecava,
tot i prometre-ho en un acte.
Els pantalons ja no li cordaven,
per això al Prat els calçotets li miraven.
Com que quilos no volia perdre'n cap,
no confessava que el seu cunyat tenia el règim dins el pap.
Com que el cul cada cop més li ocupava,
amb les entrades de Paris es quedava.
Ja que ens considerem solidàris,
això ens diuen a tots els diaris,
ens rebutgen a la Xina i no ens amoina,
doncs, preferim donar almoïna.
Degut al nostre tamany,
ja no cabem ni als orinals,
les eleccions seran enguany,
això dicten els tribunals.
Conclusió: Aquests són els esdeveniments més obscurs del projecte Laporta, un projecte que està sent molt positiu. Des d'aquí, vull agraïr a Laporta la tasca feta pel Barça. Igualment l'encoratjo a que millori aquests esdeveniments per a fer un Barça millor. Pels hipotètics rivals que tingui a les eleccions: el Barça no pot tornar enrere, així que qui es presenti haurà de ser molt bo. L'era Laporta ha tingut aspectes que ens han fet progressar, i molt, però ara no els anomeraré perquè seria propagandístic.
Conclusió II: "El zoci sempre té raó" (J.L. Núñez)
Jo no sóc soci.
miércoles, julio 19, 2006
De Convencions, de casaments i de banquets:
Dissabte passat vaig anar a bodes. Curiosament aquell mateix dia en tenia dues, quan feia més de 5 anys que no en tenia cap. Per educació anàrem (em refereixo al gruix de la família) a la que primer ens convidà, ja que ambdues éremn bodes de familiars.
A mi em feia particularment il·lusio perquè era un enllaç Franco-Català; sempre m'han resultat graciosos els gavatxos, ademés de tindre una particularitat: França no feia una setmana que havia perdut la final del Mundial. Gràces a que en Zinedine Zidane , un dels millors jugadors que he vist mai, va perdre el cap.
Deixant de banda l""algerí terrorista" (que diuen que digué l'italià Materazzi en la jugada de l'agressió) , cal dir que els convidats no repongueren a les convencions pròpies de la seva nacionalitat: Els francesos no cremaren cotxes, no van fer vagues, no van haver-hi conflictes racials als suburbis (sobretot perquè les més diferents éren dues noies orientals), ni tampoc cantaren "la Marsellesa".
Del bàndol català tinc constància de que no escatimaren diners en els regals als núis, ni en les ofrenes a missa, no s'emportaren les engrunes del sopar per a fer canelons, ni reivindicaren la Catalunya Nord malgrat hi havia un capellà independentista.
Com poden comprovar no va ser unaboda convencional, per tant, com diu el tòpic l'amor no entèn de convencions (i l'amor entèn de tòpics?....) . Així i tot, vaig veure moltes franceses am pamela.
domingo, julio 09, 2006
Fa un any aterrava a l'aeroport de Gatwick (London) amb l'intenció de passar uns dies al Regne Unit, amb el propòsit d'aprendre anglès. Però tot no va anar com era previsible . Venia amb mi el molt honorable sr. Jaume Rigo .
Quan vem sortir de l'avió vem veure que la situació no era gaire habitual al nostre país, no ens posaren traves per passar la frontera. Val a dir que si que pesava una tensa atmosfera que oprimia l'ambient; la típica flema anglesa, vaig pensar erròniament: la gent estava desconcertada, hi avia guardies donant ordres per tot arreu.
Mentrestant, el món semblava que no girava pels protagonistes de l'història ( els Jaume R), al nostre rotllo, vàrem anant avançant fins arribar a l'estació de l'aeroport. Aquesta estava deserta, vàrem pensar que devia ser festa degut a que el dia abans havien seleccionat Londres com a seu olímpica pel 2012 (Adiós Madrid).
Tot i això, vem colpejar la porta de vidre amb l'intenció de reclamar alguna cosa, quan de sobte un "bobby" aparegué amb una imponent ametralladora i pregunta si ens passava res. Al veure l'arma (qui sap si era una Kalashnikov) vaig empalidir, pràcticament tartamudejant vaig dir que érem "two Spanish tourists" i que volíem anar en tren a Londres, ell amablement respongué "No trains today" i ens explicà el que havia succeït: hi havien hagut uns atacs terroristes al metro de Londres.
La sang s'ens gelà. Decidirem obrir els mòbils, teníem multitud de trucades perdudes. Compreníem el pànic dels familiars, nosaltres tambés estàvem més que acollonits, érem a l'epicentre del pànic. El meu cervell era monopolitzat per l'imatge de Bin Laden amb somriure triomfador (finalment vaig descartar la imatge del Carod rialler, vista l'experiència del 11-M).
Desconcertats trucarem a les nostres famílies, com ells creien, encara érem vius. Segons informaren havien trucat a l'aeroport per què ens cridèssin per famílies (el nostre nivell de desconcert impedia escoltar-ho). En aquells moments em vaig sentir estimat, i per conseqüent, important.
Enmig del regne de l'ensopiment, decidirem pujar-nos al primer bus que anava a Londres.
El bus ens abandonà (mai millor dit) a Whitechapel (encara no sabíem que era el barri on jack el Destripador havia perpetrat els crims). Allí estiguerem al voltant de dues hores donant voltes concèntriques sobre la zona, preguntant als policies com arribar a l'hotel (estaven tots els carrers tallats) i anant d'un lloc a l'altre sense acabar d'anar enlloc. Finalment, un "bobby" , després de saber que érem españols i de comentar-nos que ell coneixia la costa de Ma 'alágaens digué que el més segur per a nosaltres era agafar un taxi que ens portés a l'hotel, que estava a l'altre punta de la ciutat. Finalament, abandonarem el que avui és un barri paquistanès -barrio paki, per en Rigo- , l'únic lloc del món on hi han fruites que semblen ousde diplodocus.
Malgrat aquestes tristos esdeveniments, guardo un bon record de l'estada a Londres, així com del Regne Unit en general.
martes, junio 06, 2006
Encarem la recta final del curs amb dues patates calentes que tenen com a comú denominador, el fet que s’han d’aprovar sinó es vol fer el mateix l’any que ve. Ara bé, el poder de decisió sobre el resultat d’aquestes recau, en última instància sobre nosaltres (i les circumstàncies que diria Ortega i Gasset!).
Serem qui decidirà si ens mengem la patata o, com en el programa de Ramon García, la patata peta.
Com a fan núm. 1 d’aquesta magnífica hortalissa, proposo menjar-nos-la de la manera més gustosa i la resposta no és fàcil. Proposo les següents receptes:
-· Patates fregides: El que pot significar fer un paper clàssic, però notable. En altres termes, aprovar els exàmens amb aprovats i notables i aprovar l’estatut amb una participació acceptable.
-· Patates bullides: Aquestes, a diferència del que el seu nom indica, no estan fetes al Bulli. És un plat d’estar per casa i se serveix amb oli. Em begut oli: En suspendràs alguna, i a les votacions de l’estatut sortirà “no”, participant-hi només la família.
-· Patates Chips: Són d’acompanyament, es mengen perquè si, sense reflexionar. Això és com aquell que s’aixeca un dia i pensa: “avui compraré el pà i tornant decidiré si voto si o no (o si estudio), depenent del color de la baguette”.
-· Patates vídues: Suposen la mort del seu cònjuge (i no és el moniato!). Vindria a ser com la mort del professor el dia de l’examen.(el meu còndol a la Sra. Rakosnik).
-· Patates braves: Les úniques que es rebel·len contra que se les menja! Comporta cremar la casa del professor que t’ha suspès. Estatutàriament, significaria una revolta popular i la declaració de l’estat de setge (Cap estatut seria vàlid, en Carod hauria guanyat!)
-· Patates farcides amb formatge: és el resultat de un gran esforç emprat en la seva elaboració. Estan boníssimes.
-· Patates esferificades: Aquestes si que són d’una recepta de Ferran Adrià, encara que també es poden comprar congelades a l’Eismann. Per analogia a la seva forma esfèrica, es tradueix en treure una altre nota igualment esfèrica: Un zero tridimensional. Políticament, significa que no guanyen els polítics: Guanyen els vots blancs.
Ja poden enviar PATATA. seguida de la seva elecció al 5555.
martes, mayo 23, 2006
Del Codi da Vinci i de la frase "a buen entendedor pocas palabras bastan"
L'altre dia vaig tindre la sort de ser convidat a veure la pel·lícula "El Codi da Vinci", i haig de ser franc: em va sorprendre (que em convidessin).
Personalment crec que el llibre original resulta entretingut i original (prova d'això és l'elevat número de còpies que han proliferat), però més enllà de ser una novel·la trencadora no cal elevar-lo als altars. Resulta més un llibre mediàtic que planteja interrogants interessants sobre la vida (sexual !) de Jesus, la manera com pressumptament va ser tergiversada per l'esglèsia primitiva i dels interessos de grups religiosos integristes. A la vegada que, a mesura que avança la lectura, s'ens demostra que mucho ruido para nueces. A part del ridícul final, crec que no era necessari un desplegament mediàtic tan important. Com deia la cançó: No era això, companys, no era això.
A la versií fílmica també es cometen els mateixos pecats, pero té agreujants: El director, si fós cuiner de l'alta gastronomia (és a dir, en Ferran Adrià "Al mijó kuiné da Móng"), mereixeria que li esborressin totes les estrelles Michelin. Estic d'acord amb la frase "A buen entendedor pocas palabras bastan", però aquí es passa de la ratlla. O ve ets l'Stephen Hawkins, o no entens de que va la pel·lícula. El director està més pendent de posar èmfasi en coses que es treu de la màniga (Cal que en Langdon es caigui en un pou i resi?), mentre que d'altres de més trascendents o es fa un batibull, o les omet (Relació Teabing-Opus Dei).
Cal dir que l'informació està condensada, l'acció del film és feixuga (quan el llibre resulta trepidant). Es patètica l'escenificació dels pensaments de Langdon, què fan que sembli un sant levitant. L'esmentada aureòla és més semblant a la d'un rastafari, que a la d'un professor de Harvard.
No tot són crítiques, vull felicitar a Silas, ja que si Gene Kelly serà recordat eternament per ballar sota la pluja, ell serà reconegut per dessagnar sota la túnica.
domingo, mayo 21, 2006
De la presentació:
Un cop justificada les meves raons per estrenar-me. Dono oficialment per inaugurat el meu blog!
PD: Dono les gràcies al molt Honorable sr. Pasqual Maragall i Mira per a ensenyar-me com es fa un blog, així com a la Conselleria de Relacions Institucionals i participació Ciutadana per haver-me deixat participar. Gràcies per haver participat en la presentació!
